domingo, 29 de marzo de 2015

La ment sobre la materia (CAT) / La mente sobre la materia (ESP)

La ment sobre la materia (versió en CAT)



Pot ser que portis molt de temps preparant-te per això, o potser no, que tan sols et trobis allà per l’atzar. En qualsevol cas la única fugida possible és anar cap endavant, darrera teu hi ha un abisme. I no et perdonaràs mai si no et col·loques a la línia de sortida, i en el moment precís fas el primer pas. Has de superar el punt de no retorn.
I comences la carrera, et mous, corres, saltes, busques un ritme, el trobes, i després busques mantenir-lo. I ho aconsegueixes. I t’esforces. Els teus músculs es tensen, els teus sentits s’aguditzen. Et concentres per realitzar els moviments precisos, amb la força mesurada i la intensitat adequada. Quan les condicions canvien, tu t’adaptes, i segueixes avançant. Ho estàs fent be, t’acostes als teus objectius. Regules l’esforç per no esfondrar-te. No ho has de donar tot des del començament, t’has de deixar alguna cosa pel final, que de ben segur que et farà falta. I segueixes, i segueixes.
Ja ho tens, t’estàs esforçant al màxim, segueixes avançant, et sents be. No deixes que les distraccions apartin la teva ment de la meta. Saps a on vols arribar i perquè. I faràs el que faci falta per aconseguir-ho.
I en algun moment se’t comença a fer llarg, tens la sensació de que estàs arribant al límit, i hi ha un instant en que la teva ment et diu que ja no pots més. Portes molt de temps lluitant, gairebé no pots ni comptar-lo. Creus que els teus pulmons amb prou feina son capaços d’ingressar l’aire que necessiten, els músculs s’agarroten i fan mal, i envien missatges d’alerta màxima al cervell. Tot et diu que t’aturis. Has de parar! Has de parar! Dubtes, però segueixes una mica més. Et dius que tu no ets dels que es rendeixen a la primera veu d’alarma. I la veueta torna. Atura’t, atura’t, que no et veurà ningú! No li deus res a ningú! I al final li fas cas, t’atures, et deixes caure. Per un instant et rendeixes. No passa res, et dius a tu mateix... no podies més, és normal aturar-se, doblegar els genolls i deixar que el pes et venci. Deixar entrar una mica més d’aire als pulmons abans de que explotin. Has fet tot el que has pogut. Segur que l’esforç que has fet fins aquest moment té alguna recompensa, segur que ha valgut per alguna cosa.
Però no pots enganyar-te a tu mateix. De veritat has fet tot el que podies? De veritat no t’importa si no has aconseguit el teu objectiu? De veritat serveix per alguna cosa quedar-te a mig camí? I saps quina és la resposta. I és en aquell precís instant en el que salta el mecanisme de seguretat que hi ha a la teva ment, aquell que controla la prudència i la cordura. Has d’estar prou atent per a no deixar passar de llarg aquest impuls. Has de desitjar aferrar-te a ell amb totes les teves forces. Les conseqüències de no fer-ho serien irreversibles.   
I una calor intensa comença a recórrer el teu cos, la ràbia et devora y la teva ment es rebel·la. Per descomptat que no serveix per a res si et quedes a la meitat del camí! I un crit de furor desfermat es projecta des de l’ànima. Mossegues fort, colpeges el terra, i t’aixeques. El teu cervell és el que mana. La ment sobre la matèria. I fas una passa, i després una altra, i mossegues encara més fort. I amb cada passa que fas t’allunyes una mica més del punt del que vas sortir. De cop et trobes que ja no hi ha un camí traçat, pots escollir la direcció que vols prendre, i ho fas. I pot ser que la drecera que segueixis no et porti al teu objectiu, però sense dubte acabaràs en algun lloc. I ja no seràs el mateix. Hauràs superat el mur, t’hauràs demostrat a tu mateix del que ets capaç. I serà imprescindible que hagis après alguna cosa de la teva vivència, incorporar-ho al teu catàleg d’habilitats, i fer-ho servir sempre que et faci falta.
A partir d’aquí el camí el fas tu. Ja saps cap a on vols anar? Saps què estàs disposat a fer per aconseguir-ho?


La mente sobre la materia (versión en ESP)


Puede que lleves mucho tiempo preparándote para esto, o puede que no, que simplemente te encuentres allí por azar. En cualquier caso solamente puedes ir hacia adelante, detrás hay un abismo. Y no te perdonarás jamás si no te colocas en la línea de salida, y en el momento preciso, das el primer paso. Hay que superar el punto de no retorno.
Y empiezas la carrera, te mueves, corres, saltas, buscas un ritmo, lo alcanzas, y luego buscas mantenerlo. Y lo logras. Y te esfuerzas. Tus músculos se tensan, tus sentidos se agudizan. Te concentras para realizar los movimientos precisos, con la fuerza justa y la intensidad adecuada. Cuando las condiciones cambian, te adaptas, y sigues avanzando. Lo estás haciendo bien, te acercas a tus objetivos. Regulas el esfuerzo para no desfondarte. No debes darlo todo desde el principio, tienes que dejar algo para el final, que seguro que te hará falta. Y sigues, y sigues.
Ya lo tienes, estás esforzándote al máximo, sigues avanzando, te sientes bien. No dejas que las distracciones aparten tu mente de la meta. Sabes dónde quieres llegar y porqué. Y harás lo que haga falta para conseguirlo.
Y en algún momento se te empieza a hacer largo, tienes la sensación de que estás llegando al límite, y hay un instante en que tu mente te dice que ya no puedes más. Llevas mucho tiempo luchando, casi no puedes ni contarlo. Crees que tus pulmones apenas son capaces de ingresar el aire que necesitan, los músculos se agarrotan y duelen, y lanzan mensajes de alerta máxima al cerebro. Todo te dice que pares. ¡Tienes que parar! ¡Tienes que parar! Dudas, pero sigues un poco más. Te dices que tú no eres de los que se rinden a la primera voz de alarma. Y la vocecilla  vuelve. ¡Para, para, no te verá nadie! ¡No le debes nada a nadie! Y al final le haces caso, paras, te dejas caer. Por un instante te rindes. No pasa nada, te dices a ti mismo, no podías más, es normal parar, doblar las rodillas y dejar que el peso te venza. Dejar entrar algo más de aire a los pulmones antes de que exploten. Has hecho todo lo que has podido. Seguro que el esfuerzo que has hecho hasta ese momento tiene alguna recompensa, seguro ha valido para algo.
Pero no puedes engañarte a ti mismo. ¿De verdad has hecho todo lo que podías? ¿De verdad no te importa si no has alcanzado tu objetivo? ¿De verdad sirve para algo quedarte a medio camino? Y sabes cuál es la respuesta. Y es en ese preciso instante en el que salta el resorte de seguridad que hay en tu cabeza, ese que controla la prudencia y la cordura. Tienes que estar muy atento para no dejar pasar de largo ese impulso. Tienes que desear aferrarte a él con todas tus fuerzas. Las consecuencias de no hacerlo serian irreversibles.
Y un calor intenso empieza a recorrer tu cuerpo, la rabia te devora y tu mente se rebela. ¡Por supuesto que no sirve para nada si te quedas a mitad de camino! Y un grito de furor desatado se proyecta desde tu garganta. Aprietas los dientes, golpeas el suelo, y te levantas. Tu cerebro es el que manda. La mente sobre la materia. Y das un paso, y luego otro, y aprietas más los dientes. Y con cada paso que das te alejas un poco más del punto del que saliste. De repente ya no hay un camino trazado, puedes elegir la dirección que quieres tomar, y lo haces. Y puede que la senda que sigas no te lleve a tu objetivo, pero sin duda que acabarás en alguna parte. Y ya no serás el mismo. Habrás superado el muro, te habrás demostrado a ti mismo de lo que eres capaz. Y será imprescindible aprender algo de lo que has vivido, incorporarlo a tu catálogo de habilidades, y utilizarlo cuando lo necesites.
A partir de aquí el camino lo trazas tú. ¿Sabes hacia dónde quieres ir? ¿Sabes qué estás dispuesto a hacer para conseguirlo?

viernes, 21 de noviembre de 2014

Mantra tibetà (CAT) / Mantra tibetano (ESP)



Mantra tibetà (Versió en català)

                Hom pot sentir moltes coses al llarg de la seva vida, depenent de la intensitat i duració amb la que l’estigui transitant: alegria, decepció, luxúria, amor, ansietat, plaer, angoixa, avorriment, i podria allargar-me fins a la sacietat, o fins on arriba el diccionari. Alguns d’aquests sentiments es poden experimentar amb major o menor freqüència, amb més o menys intensitat;  li podem donar poca, molta o cap transcendència en el nostre dia a dia, o fins i tot pot ser que algun d’ells no l’haguem sentit mai (com allò de que hi ha dones que no han tingut mai un orgasme... pobres...). Però hi ha un sentiment que el 100% de la població humana ha experimentat o experimentarà en alguna ocasió, la por.

miércoles, 24 de septiembre de 2014

L’essencial i l’inevitable (versió en CAT) / Lo esencial y lo inevitable (versión en ESP)



L’essencial i l’inevitable (versió en CAT)

                És cert, m’agrada l’essència del canvi. No hi puc fer res. No pas el canvi sense sentit, sinó l’absorció, l’assimilació i el reaprofitament del que passa i el que ens passa com a mitjà per esdevenir quelcom nou i diferent. Crec que és bo i saludable. Les coses no poden ser eternament de la mateixa manera. En el meu cas el canvi és una necessitat, un impuls, una constant vital. 

jueves, 28 de agosto de 2014

Què tenim?



                De vegades et sorprens en descobrir que hi ha persones al teu voltant que passen per les mateixes coses que tu. No estic parlant de grans coses ni de fets existencial de gran magnitud, estic parlant dels petits entrebancs del dia a dia, els sotracs propis de l’edat i de les relacions humanes, les sorpreses, les alegries, les tristors, els descobriments i les decepcions. Fins i tot pots arribar a tenir vivències molt semblants sense que aparentment tingueu res en comú amb aquells que han passat pel mateix que tu. Moltes vegades ens agrada pensar que som essers únics (potser sí que ho som) i que ningú ens pot arribar a entendre de veritat, que som una raresa, una mutació genètica, un cigne entre ànecs. 

martes, 12 de agosto de 2014

Micro-historia de amor #1



            Odio los centros comerciales, y más los sábados por la tarde, y más aún en las semanas previas a Navidad.
            Soy el último de la cola para pedir un maldito Capuccino con Vainilla de Starbucks, y es larguísimaMe voy a tirar aquí toda la tarde. Estoy a punto de renunciar, cuando de repente, justo detrás de mí se pone ELLA. No es una ella cualquiera, es ELLA, con mayúsculas. No la he visto en mi vida pero el escalofrío que me recorre la espalda viene a ser algo así como el sentido arácnido que avisa a Spiderman del peligro, pero justo al revés. Tiene la piel morena, con una abundante cabellera ondulada de color negro azabache que lleva suelta, y tiene un brillo que ya lo quisiera la chica del anuncio del pelo Pantene. Ojos almendrados, no es muy alta, y diría que delgadita pero con curvas. Esto último no lo he podido ver muy bien porque estamos en diciembre, y la chaqueta larga que lleva tan sólo me permite especular.

-    “¿Eres el último?me pregunta.
-    “¡Ahora ya no!, le respondo.

Ahora ya no??? Eso es lo mejor que puedes decir??? Vaya, eso me convierte en un puto premio Nobel de literatura. ¡Seré imbécil! Con lo bien que le huele el peloPiensa algo ingenioso, vamos, piensa algo. “¿Vienes mucho por aquí?, “¿Estudias o trabajas?, “¿Quieres casarte conmigo?. Joder, solamente se me ocurren gilipolleces!!! ¿Que haría Joey de Friendsen un caso como este? Ya se:

-    “¿Com va eso?(con sonrisilla incluida de medio lado haciéndome el interesante).
-    Ehbien?, me contesta no muy segura de lo que está pasando (o tal vez sí).

Estupendo, además es educada, aunque piense que soy medio lelo. La cola avanza un poco. Me lo parece a mí o el calor en el local empieza a ser sofocante. Debe ser la calefacción, pues a ELLA le ha dado por desabrocharse la chaqueta. Alucinante!!! Menudas tetas!!! Ahora sí que no hay duda. La camiseta ajustada que lleva no deja margen para la imaginación. Si es que tiene todo lo que estoy buscando en la madre de mis hijos!!! Están empezando a gustarme los centros comerciales.

-    “¿Que te vas a pedir? le pregunto - Yo un Capuccino con vainilla. La combinación de robustas y las notas de madera del café con la vainilla de Madagascar que utilizan aquí me parece exquisita, ¿no te parece?, va y le suelto. Me tiro el moco y me hago el entendido en café, sin tener ni puta idea en realidad de lo que estoy diciendo. Creo que lo leí en una revista de tendencias en algún aeropuerto. Si es que una vez abro la boca ya no puedo parar. Ahora si que va a pensar que soy un plasta.

-    Yo, café con leche, me contesta.

Me ha contestado!!!!! Yuhuuuu!!! Y ahora que hago? No esperaba llegar tan lejos. La cola vuelve a avanzar. Joder, putos becarios extranjeros, sí que se dan prisa por atender hoy. Ni que fueran a comisión.

-    “¿Vienes a hacer las compras de Navidad?, me pregunta.
-    No, necesitaba una corbata para una reunión que tengo el lunes. Soy ingeniero, ¿sabes? - toma, toma, toma!!! Ya le he colado que soy ingeniero y que tengo trabajo.

Estoy en racha! Siempre queda mejor eso que decir que soy informático, que se va a pensar que me paso el día actualizando Windows, instalando impresoras y descargándome porno por  Internet. La cola vuelve a avanzar.

-    Yo tenía que comprarle un jersey a mi abuelita, me dice ELLA.

Ufff, si es que también es buena chica. Ahora sí que estoy enamorado. Y con esa voz tan dulcePor mi mente ya sólo pasa una idea: pedirle el teléfono. La cola vuelve a avanzar, se me acaba el tiempo.

-    “¿Como te llamas?, me pregunta una voz.
-    Pol, contesto yo mirándola a ella.
-    “¿Como dices?, insiste la voz.

En ese momento me doy cuenta de que se trata de un pelirrojo de metro noventa, delgado como un alambre y con la cara llena de pecas que me pregunta el nombre para escribirlo en el vaso del café. Es el camarero del Starbucks. Por su acento no soy capaz de distinguir si es de Gronningen  o de Amsterdam, pero muy de aquí no es.

-    Pol, le repito al guiri.
-    Y que vas a tomar, Pol?, me pregunta, o eso supongo, ya que no le acabo de entender muy bien. Parece que lleve una zapatilla en la boca al hablar.
-    Capuccino con vainilla, por favor.

Ya he hecho mi pedido, y ahora ella ya sabe mi nombre.

-    Me llamo Pol, le digo a ella mientras me cobran los 5,50de la mierda del Capuccino.
-    Yo Belén, me contesta, y hace su pedido al pelirrojo, que escribe su nombre en el vaso de papel.

Ahora es el momento de atacar, mientras espero que me llamen por mi nombre para decirme que mi pedido está ya hecho, le pediré el teléfono. Pero de repente oigo:

-    Pol!.

Coño, que rápido. ¿Ya está? Si no me han dado tiempo de nada!

-    Pol, no me oyes? Por qué tardas tanto?. ¡Mierda! Es mi novia, a la que le había prometido una bebida calentita, y que me llama a voz en grito desde la puerta del Starbucks.

Le hago un gesto con las manos indicándole que espere un poco, y me señalo el reloj mientras le digo 1 minuto y ya está”. Muerto de vergüenza agacho la mirada para no mirarla a ELLA, espero pacientemente mi Capuccino con vainilla y cuando me lo sirven salgo del local sin mirar atrás.

Odio los centros comerciales.