Com esdevenir un autèntic imbècil en cinc senzilles passes (CAT) / Como ser un auténtico imbécil en cinco sencillos pasos (ESP)

Com esdevenir un autèntic imbècil en unes poques senzilles passes (o no tant senzilles) (versió CAT)

Per a una persona poc instruïda, no iniciada, o que no s’hi hagi fixat prou be, li podria semblar que esdevenir un autèntic imbècil és una tasca molt fàcil, que surt amb naturalitat, de manera espontània, sense cap esforç. Però res més lluny de la realitat! Per a ser un autèntic imbècil, hom ha de superar proves més enllà de la cordura i de la lògica imperant en la nostra societat occidental, i suposadament civilitzada. S’han de realitzar actes d’una covardia tant intolerable que cap esser humà realitzaria mai per pròpia voluntat, i s’ha de dir coses tant terribles i absurdes que requereixen d’un esforç mental de construcció lexico-semàntica digne d’un catedràtic de la Reial Acadèmia de la Llengua amb seient propi de, com a mínim, la lletra ‘I’ majúscula.

Al llarg d’incomptables  anys, en cercles desconeguts pel gran públic, més aviat tirant cap a ocults, s’ha debatut de manera llarga i profunda, en vigílies inconcluses, envoltats de fumeres que poc tenen de tabac, i fent servir tot el repertori micòtic conegut d’espècies al·lucinògenes i psicotròpiques, si l’autèntic imbècil neix o es fa. Al voltant d’aquesta qüestió s’han creat corrents d’opinió de totes les vessants. Els acalorats contertulians han arribat gairebé a les mans en més d’una ocasió, sense trobar mai cap conclusió definitiva i irrefutable que prevalgui sobre les altres. Hi ha persones que neixen amb unes aptituds clarament identificables per arribar a ser un gran imbècil, i hi ha d’altres que degut a les seves afiliacions s’ho han de treballar molt dur per aconseguir ser un imbècil mínimament digne, a l’alçada dels del seu voltant. Ara be, el que sí que es pot concloure és que hi ha unes senzilles passes, un llibre d’estil que es pot seguir per tal d’arribar a ser un imbècil integral, de cap a peus, dels que gairebé no queden.

L’autèntic imbècil s’ha d’arribar a creure que és una persona especial, tocada per una màgia insondable, s’ha de saber per sobre del be i del mal: el més llest, el més guapo, el més simpàtic, i per tant, s’ha de sentir el centre de totes les converses. Ha d’estar disposat a fer afirmacions rotundes (probablement sense cap fonament) sobre la gent que l’envolta, i obviar absolutament l’impacte que les seves asseveracions puguin arribar a tenir. Aquest últim és un exercici realment difícil, doncs s’han de descartar sentiments com la vergonya (la pròpia i l’aliena) o l’empatia. Si no tens vergonya pots dir el que vulguis sense por a equivocar-te, i si no tens empatia t’importarà ben poc el que els altres n’opinin.

L’autèntic imbècil ha de creure que els seus desitjos, només pel fet de ser seus i de voler-los amb molta intensitat, es poden fer realitat. Aquest punt és molt important, doncs l’imbècil creu fermament en les seves conviccions, i està totalment segur de que el que ell desitja es farà realitat quan ell vulgui, i és capaç de viure amb aquesta premissa durant molt de temps, tot el que faci falta. Malgrat això, quan veu que quelcom no succeeix com i quan ell vol, sap trobar una àmplia gamma d’excuses i atenuants per tal de donar una explicació plausible al fet de no haver-ho aconseguit. Per exemple, l’ascens que no li han donat a la feina ha estat per que a ell no li interessava aconseguir-lo, no pas per que no hagi fet els mèrits suficients. O que si ell volgués podria tenir una parella sexual diferent cada dia que surt de copes amb els amics, el que passa és que darrerament no li interessa gaire sortir a lligar, no és pas que no tingui amics amb qui sortir, i molt menys que no tingui ni idea de relacionar-se amb un altre esser humà.

Tot imbècil que realment valgui la pena, com a espècimen alpha que es creu que és, sentirà la solitud del lideratge, tot i que tindrà a la vora altres imbècils en els que es veurà emmirallat, però sempre els mirarà amb superioritat. Aquells que l’envolten son uns pobres desgraciats que no sabrien fer dues passes sense ensopegar amb la seva pròpia ombra si ell no estigués allà per il·luminar-los. I és degut a la seva superioritat manifesta que els altres acaben de cop les seves converses quan ell apareix al seu voltant. L’imbècil creu que els altres se senten en inferioritat de condicions i és per això que mai no es forma cap grup al seu voltant, i els grups de gent que conversa amistosament es dissolen quan ell se’ls hi acosta.

Però sense cap mena de dubte, el tret diferencial que distingeix un imbècil aficionat d’un autèntic i genuí és la capacitat de prendre decisions amb un criteri absolutament propi, diferent i fora de tots els paràmetres considerats ‘normals’, un criteri que els altres no seran capaços mai d’arribar a entendre. La gràcia està en que un cop presa una decisió i executades les accions que se’n desprenen, si un avalua l’impacte que ha tingut en els altres, li ha de quedar el dubte de si la decisió està presa a mala llet, amb ganes de fastiguejar algú, o simplement és la decisió d’un boig, d’un idiota integral (o d’un autèntic imbècil!).  

               Malgrat tenen una gran capacitat de mimetisme amb l’entorn, i a vegades costa reconèixer-los, podem trobar imbècils autèntics en tots els estrats de la societat. Els podem veure per televisió, sentir-los per la ràdio, llegir les seves columnes als diaris o els seus blogs d’opinió. Els trobem a la oficina, al supermercat, a l’ascensor de l’edifici o al pàrquing, o podem creuar-nos amb ells al gimnàs. Poden ser polítics, banquers, constructors, administratius, caixers de supermercat, periodistes o informàtics. Però el més difícil, l’autèntica prova de foc és arribar a saber el vertader potencial que cadascú porta a dins seu, com d’imbècil podríem arribar a ser només amb una mica d’esforç, dedicació i entrenament. S’ha de fer un exercici d’introspecció profunda per arribar a saber la veritat sobre un mateix, i en cas de que no t’agradi, sempre es pot modelar la ment per tal de canviar l’auto-percepció per aquella que més ens convingui, i serà així, i només així com començarà el viatge iniciàtic, sense possibilitat de tornar enrere, cap a l’autèntic i perfecte imbècil. 

Como llegar a ser un auténtico imbécil en unos pocos sencillos pasos (o no tan sencillos) (versión ESP)

Para una persona poco instruida, no iniciada, o que no se haya fijado bien, le podría parecer que convertirse en un auténtico imbécil es una tarea muy fácil, que sale con naturalidad, de manera espontánea, sin ningún esfuerzo. ¡Pero nada más lejos de la realidad! Para ser un auténtico imbécil, uno debe superar pruebas más allá de la cordura y de la lógica imperante en nuestra sociedad occidental, y supuestamente civilizada. Se han de realizar actos de una cobardía tan intolerable que ningún ser humano haría jamás por propia voluntad, y se llegan a decir cosas tan terribles y absurdas que requieren de un esfuerzo mental de construcción léxico-semántica digno de un catedrático de la Real Academia de la Lengua, con asiento propio de, como mínimo, la letra ‘I’ mayúscula.

A lo largo de innumerables años, en círculos desconocidos por el gran público, más bien tirando a ocultos, se ha debatido de manera larga y profunda, en vigilias inconclusas, rodeados de humaredas que poco tienen de tabaco, y utilizando todo el repertorio micótico conocido de especies alucinógenas y psicotrópicas, si el auténtico imbécil nace o se hace. Alrededor de esta cuestión se han creado corrientes de opinión de todas las vertientes. Los acalorados tertulianos casi han llegado a las manos en más de una ocasión, sin alcanzar nunca una conclusión definitiva e irrefutable que prevaleciera sobre las otras. Hay personas que nacen con unas aptitudes claramente identificables para llegar a ser un gran imbécil, y hay otras que debido a sus afiliaciones se lo tienen que trabajar muy duro para conseguir ser un imbécil mínimamente digno, a la altura de los de su alrededor. Ahora bien, lo que sí que se puede concluir es que hay unos sencillos pasos, un libro de estilo que se puede seguir para llegar a ser un imbécil integral, de la cabeza a los pies, de los que casi no quedan.

El auténtico imbécil se llega a creer que es una persona especial, tocada por una magia insondable, se tiene que saber por encima del bien y del mal: el más listo, el más guapo, el más simpático, y por tanto, se tiene que sentir el centro de todas las conversaciones. Tiene que estar dispuesto a realizar afirmaciones rotundas (probablemente sin fundamento) sobre la gente que le rodea, y obviar absolutamente el impacto que sus aseveraciones puedan llegar a tener. Este último es un ejercicio realmente difícil, pues se tienen que descartar sentimientos como la vergüenza (la propia y la ajena) o la empatía. Si no tienes vergüenza puedes decir lo que quieras sin miedo a equivocarte, y si no tienes empatía te importará bien poco lo que los demás opinen de ello.

El auténtico imbécil ha de creer que sus deseos, tan solo por el hecho de ser suyos y de quererlos con mucha intensidad, se pueden hacer realidad. Este punto es muy importante, pues el imbécil creerá firmemente en sus convicciones, y está totalmente seguro de que lo que él desea se hará realidad cuando él quiera, y es capaz de vivir con esta premisa durante mucho tiempo, todo el que haga falta. A pesar de esto, cuando ve que algo no sucede como y cuando él quiere, sabe encontrar una amplia gama de excusas y atenuantes para lograr dar una explicación plausible al hecho de no haberlo conseguido. Por ejemplo, el ascenso que no le han dado en el trabajo ha sido debido a que a él no le interesaba, y no debido a que no haya hecho méritos suficientes. O que si él quisiera podría tener una pareja sexual diferente cada día que sale de copas con los amigos, lo que pasa es que últimamente no le interesa demasiado salir a ligar, no es que no tenga amigos con los que salir, y mucho menos que no tenga ni idea de relacionarse con otro ser humano.

Todo imbécil que realmente valga la pena, como espécimen alpha que se cree que es, sentirá la soledad del liderazgo, aunque tendrá alrededor a otros imbéciles en los que se verá reflejado, pero a los que siempre mirará con superioridad. Aquellos que le rodean son unos pobres desgraciados que no sabrían dar dos pasos sin tropezar con su propia sombra si él no estuviese allí para iluminarlos. Y es debido a su superioridad manifiesta que los otros terminan de golpe sus conversaciones cuando él aparece a su alrededor. El imbécil cree que los otros se sienten en inferioridad de condiciones y es por eso que nunca se forma ningún grupito a su alrededor, y los grupos de gente que conversa amistosamente se disuelven cuando él se les acerca.

Pero sin ningún género de duda, el rasgo diferencial que distingue un imbécil aficionado de uno auténtico y genuino es la capacidad de tomar decisiones con un criterio absolutamente propio, diferente y fuera de todos los parámetros considerados ‘normales’, un criterio que los demás no serán jamás capaces de entender. La gracia está en que una vez tomada una decisión y ejecutadas las acciones que se desprenden de ella, si uno evalúa el impacto que ha tenido en los demás, le debe quedar la duda de si la decisión se ha tomado a mala leche, con ganas de fastidiar a alguien, o simplemente es la decisión de un loco, un idiota integral (¡o de un auténtico imbécil!).

A pesar de que tienen una gran capacidad de mimetismo con el entorno, y a veces cuesta reconocerlos, podemos encontrar imbéciles auténticos en todos los estratos de la sociedad. Los podemos ver por televisión, escucharlos por la radio, leer sus columnas en los periódicos o en sus blogs de opinión. Los encontramos en la oficina, el supermercado, el ascensor del edificio o en el aparcamiento, o podemos cruzarnos con ellos en el gimnasio. Pueden ser políticos, banqueros, constructores, administrativos, cajeros de supermercado, periodistas o informáticos. Pero lo más difícil, la auténtica prueba de fuego es llegar a saber el verdadero potencial que cada uno lleva en su interior, cómo de imbécil podríamos llegar a ser con un poco de esfuerzo, dedicación y entrenamiento. Se debe realizar un ejercicio de introspección profunda para llegar a saber la verdad sobre uno mismo, y en caso de que no te guste lo que encuentres, siempre se puede modelar la mente para cambiar la auto-percepción por aquella que más nos convenga, y será así, y solamente así como comenzará el viaje iniciático, sin posibilidad de retorno, hacia el auténtico y perfecto imbécil.

Sant Jordi 2015

Una màgia etèria envolta el naixement de cada nou dia.

Les gebrades primerenques es fonen lentament.

La ginesta pren el groc de l’astre rei, imponent.

Sols la ment em pot fer vèncer la follia.

D’entre totes les coses el que més m’agrada son les petites, senzilles i quotidianes.

Adoro menjar un tros de pa de pessic cassolà remullat al cafè per les tardes.

Veure els saltirons dels infants que caminen alegres de bon matí cap a l’escola.

El rajolí del porró, l’alegria del bon vi, la fermesa del cuit de cassola.

La llum del sol que s’allarga uns minuts cada dia.

L’aigua fresca coll avall quan la calor asseca la gola.

Adoro el ‘bon dia’ i el ‘bona nit’.

Nuesa d’esperit en una sobretaula llarga i amena amb els amics.

Amb la llum del sol a la cara, en un dia de primavera, el temps vola.

Feliç Sant Jordi 2015

La ment sobre la materia (CAT) / La mente sobre la materia (ESP)

La ment sobre la materia (versió en CAT)

Pot ser que portis molt de temps preparant-te per això, o potser no, que tan sols et trobis allà per l’atzar. En qualsevol cas la única fugida possible és anar cap endavant, darrera teu hi ha un abisme. I no et perdonaràs mai si no et col·loques a la línia de sortida, i en el moment precís fas el primer pas. Has de superar el punt de no retorn.

I comences la carrera, et mous, corres, saltes, busques un ritme, el trobes, i després busques mantenir-lo. I ho aconsegueixes. I t’esforces. Els teus músculs es tensen, els teus sentits s’aguditzen. Et concentres per realitzar els moviments precisos, amb la força mesurada i la intensitat adequada. Quan les condicions canvien, tu t’adaptes, i segueixes avançant. Ho estàs fent be, t’acostes als teus objectius. Regules l’esforç per no esfondrar-te. No ho has de donar tot des del començament, t’has de deixar alguna cosa pel final, que de ben segur que et farà falta. I segueixes, i segueixes.

Ja ho tens, t’estàs esforçant al màxim, segueixes avançant, et sents be. No deixes que les distraccions apartin la teva ment de la meta. Saps a on vols arribar i perquè. I faràs el que faci falta per aconseguir-ho.

I en algun moment se’t comença a fer llarg, tens la sensació de que estàs arribant al límit, i hi ha un instant en que la teva ment et diu que ja no pots més. Portes molt de temps lluitant, gairebé no pots ni comptar-lo. Creus que els teus pulmons amb prou feina son capaços d’ingressar l’aire que necessiten, els músculs s’agarroten i fan mal, i envien missatges d’alerta màxima al cervell. Tot et diu que t’aturis. Has de parar! Has de parar! Dubtes, però segueixes una mica més. Et dius que tu no ets dels que es rendeixen a la primera veu d’alarma. I la veueta torna. Atura’t, atura’t, que no et veurà ningú! No li deus res a ningú! I al final li fas cas, t’atures, et deixes caure. Per un instant et rendeixes. No passa res, et dius a tu mateix... no podies més, és normal aturar-se, doblegar els genolls i deixar que el pes et venci. Deixar entrar una mica més d’aire als pulmons abans de que explotin. Has fet tot el que has pogut. Segur que l’esforç que has fet fins aquest moment té alguna recompensa, segur que ha valgut per alguna cosa.

Però no pots enganyar-te a tu mateix. De veritat has fet tot el que podies? De veritat no t’importa si no has aconseguit el teu objectiu? De veritat serveix per alguna cosa quedar-te a mig camí? I saps quina és la resposta. I és en aquell precís instant en el que salta el mecanisme de seguretat que hi ha a la teva ment, aquell que controla la prudència i la cordura. Has d’estar prou atent per a no deixar passar de llarg aquest impuls. Has de desitjar aferrar-te a ell amb totes les teves forces. Les conseqüències de no fer-ho serien irreversibles.   

I una calor intensa comença a recórrer el teu cos, la ràbia et devora y la teva ment es rebel·la. Per descomptat que no serveix per a res si et quedes a la meitat del camí! I un crit de furor desfermat es projecta des de l’ànima. Mossegues fort, colpeges el terra, i t’aixeques. El teu cervell és el que mana. La ment sobre la matèria. I fas una passa, i després una altra, i mossegues encara més fort. I amb cada passa que fas t’allunyes una mica més del punt del que vas sortir. De cop et trobes que ja no hi ha un camí traçat, pots escollir la direcció que vols prendre, i ho fas. I pot ser que la drecera que segueixis no et porti al teu objectiu, però sense dubte acabaràs en algun lloc. I ja no seràs el mateix. Hauràs superat el mur, t’hauràs demostrat a tu mateix del que ets capaç. I serà imprescindible que hagis après alguna cosa de la teva vivència, incorporar-ho al teu catàleg d’habilitats, i fer-ho servir sempre que et faci falta.

A partir d’aquí el camí el fas tu. Ja saps cap a on vols anar? Saps què estàs disposat a fer per aconseguir-ho?


La mente sobre la materia (versión en ESP)

Puede que lleves mucho tiempo preparándote para esto, o puede que no, que simplemente te encuentres allí por azar. En cualquier caso solamente puedes ir hacia adelante, detrás hay un abismo. Y no te perdonarás jamás si no te colocas en la línea de salida, y en el momento preciso, das el primer paso. Hay que superar el punto de no retorno.

Y empiezas la carrera, te mueves, corres, saltas, buscas un ritmo, lo alcanzas, y luego buscas mantenerlo. Y lo logras. Y te esfuerzas. Tus músculos se tensan, tus sentidos se agudizan. Te concentras para realizar los movimientos precisos, con la fuerza justa y la intensidad adecuada. Cuando las condiciones cambian, te adaptas, y sigues avanzando. Lo estás haciendo bien, te acercas a tus objetivos. Regulas el esfuerzo para no desfondarte. No debes darlo todo desde el principio, tienes que dejar algo para el final, que seguro que te hará falta. Y sigues, y sigues.

Ya lo tienes, estás esforzándote al máximo, sigues avanzando, te sientes bien. No dejas que las distracciones aparten tu mente de la meta. Sabes dónde quieres llegar y porqué. Y harás lo que haga falta para conseguirlo.

Y en algún momento se te empieza a hacer largo, tienes la sensación de que estás llegando al límite, y hay un instante en que tu mente te dice que ya no puedes más. Llevas mucho tiempo luchando, casi no puedes ni contarlo. Crees que tus pulmones apenas son capaces de ingresar el aire que necesitan, los músculos se agarrotan y duelen, y lanzan mensajes de alerta máxima al cerebro. Todo te dice que pares. ¡Tienes que parar! ¡Tienes que parar! Dudas, pero sigues un poco más. Te dices que tú no eres de los que se rinden a la primera voz de alarma. Y la vocecilla  vuelve. ¡Para, para, no te verá nadie! ¡No le debes nada a nadie! Y al final le haces caso, paras, te dejas caer. Por un instante te rindes. No pasa nada, te dices a ti mismo, no podías más, es normal parar, doblar las rodillas y dejar que el peso te venza. Dejar entrar algo más de aire a los pulmones antes de que exploten. Has hecho todo lo que has podido. Seguro que el esfuerzo que has hecho hasta ese momento tiene alguna recompensa, seguro ha valido para algo.

Pero no puedes engañarte a ti mismo. ¿De verdad has hecho todo lo que podías? ¿De verdad no te importa si no has alcanzado tu objetivo? ¿De verdad sirve para algo quedarte a medio camino? Y sabes cuál es la respuesta. Y es en ese preciso instante en el que salta el resorte de seguridad que hay en tu cabeza, ese que controla la prudencia y la cordura. Tienes que estar muy atento para no dejar pasar de largo ese impulso. Tienes que desear aferrarte a él con todas tus fuerzas. Las consecuencias de no hacerlo serian irreversibles.

Y un calor intenso empieza a recorrer tu cuerpo, la rabia te devora y tu mente se rebela. ¡Por supuesto que no sirve para nada si te quedas a mitad de camino! Y un grito de furor desatado se proyecta desde tu garganta. Aprietas los dientes, golpeas el suelo, y te levantas. Tu cerebro es el que manda. La mente sobre la materia. Y das un paso, y luego otro, y aprietas más los dientes. Y con cada paso que das te alejas un poco más del punto del que saliste. De repente ya no hay un camino trazado, puedes elegir la dirección que quieres tomar, y lo haces. Y puede que la senda que sigas no te lleve a tu objetivo, pero sin duda que acabarás en alguna parte. Y ya no serás el mismo. Habrás superado el muro, te habrás demostrado a ti mismo de lo que eres capaz. Y será imprescindible aprender algo de lo que has vivido, incorporarlo a tu catálogo de habilidades, y utilizarlo cuando lo necesites.

A partir de aquí el camino lo trazas tú. ¿Sabes hacia dónde quieres ir? ¿Sabes qué estás dispuesto a hacer para conseguirlo?