Què tenim?

                De vegades et sorprens en descobrir que hi ha persones al teu voltant que passen per les mateixes coses que tu. No estic parlant de grans coses ni de fets existencial de gran magnitud, estic parlant dels petits entrebancs del dia a dia, els sotracs propis de l’edat i de les relacions humanes, les sorpreses, les alegries, les tristors, els descobriments i les decepcions. Fins i tot pots arribar a tenir vivències molt semblants sense que aparentment tingueu res en comú amb aquells que han passat pel mateix que tu. Moltes vegades ens agrada pensar que som essers únics (potser sí que ho som) i que ningú ens pot arribar a entendre de veritat, que som una raresa, una mutació genètica, un cigne entre ànecs. 

                Però un dia per casualitat topes amb algú que explica històries que et sonen i que t’agraden. Expliquen amb paraules planeres situacions que en essència son quotidianes i properes. I a sobre ho fan amb música, amb melodies que pots reproduir una vegada i una altra. Les rimes mes encertades entren al teu cap i es repeteixen en bucle fins a la sacietat. Hi haurà dos o tres que en escoltar-les et faran posar els pels de punta, et portaran a la memòria experiències que creies exclusives, sentiments que creies que només tu havies experimentat.

                D’aquesta manera he descobert ‘Els amics de les arts’ (@elsamicsdelesarts), i les seves lletres enginyoses i senzilles, acompanyades de melodies que s’enganxen sense necessitat de grans artificis. Expliquen històries que et podrien passar a tu o a mi. No busquen l’excentricitat de versos indesxifrables, sinó que més aviat eleven a la categoria d’història el que per algú altre seria una simple anècdota, un matís, un gest que passaria desapercebut per la majoria. Hom queda impactat veient com es pot construir un relat de 4 minuts explicant tot l’univers al voltant d’un simple apuntador teatral (encara existeix aquest ofici?) que es queda col·lapsat en topar-se inesperadament amb un vers de Shakespeare que li toca l’ànima. O no pots evitar sentir-te identificat amb algú que t’explica tot allò que ja no li passa quan arriba a la maduresa. I fins i tot son capaços d’elevar a ‘Noble art’ una petita discussió de parella! Uns cracks...

                Les seves cançons estan farcides de referències fàcilment identificables, com en Jacques Cousteau, els deus de la mitologia grega, en Jean-Luc Godard,  o els filòsofs Hume, Plató o Schopenhauer. I en quan a sentiments expressen tota una gama de matisos referents a l’amor i al desamor, des de la decepció més profunda per una relació que s’acaba unilateralment quan una part de la parella decideix deixar l’altre, fins a l’amor d’un fill cap als pares als que ha deixat de mala manera per anar a veure mon. I el més rocambolesc és com son capaços d’extrapolar una tàctica de futbol (el dibuix tàctic 4-3-3) amb l’estratègia adequada per lligar un dissabte qualsevol. L’evolució existencial que han viscut aquests nois es pot veure a través de la temàtica de les lletres, disc rere disc, que han anat avançant a mesura que ells ho feien també, sense abandonar mai el toc humà i fresc.

                En fi, amb aquests paios me n’aniria a menjar unes hamburgueses i prendre unes cerveses, i m’hi jugo un pèsol a que seria una nit de la hòstia!