L’essencial i l’inevitable (versió en CAT) / Lo esencial y lo inevitable (versión en ESP)

L’essencial i l’inevitable (versió en CAT)

                És cert, m’agrada l’essència del canvi. No hi puc fer res. No pas el canvi sense sentit, sinó l’absorció, l’assimilació i el reaprofitament del que passa i el que ens passa com a mitjà per esdevenir quelcom nou i diferent. Crec que és bo i saludable. Les coses no poden ser eternament de la mateixa manera. En el meu cas el canvi és una necessitat, un impuls, una constant vital. 

 

                La vida flueix, els cossos (celestes o no) es mouen, els planetes roten i es traslladen, l’energia flota lliurement per l’univers i fa que en moments determinats es generin sinèrgies que un instant abans eren impossibles. El principi antròpic controlat per una mà omnipresent. Schopenhauer prenent un Gin Tònic amb Groucho Marx.

                La clau és donar-se compte de que el canvi és ineludible, inevitable, i que acceptar-ho i fluir com l’energia de l’univers (be water, my friend...) ens durà a un lloc diferent del que estem i ens farà ser algú altre, amb més matisos, més prismes, i potser  descobrirem quelcom de nosaltres mateixos que desconeixíem. Aquesta nova descoberta pot obrir-nos un món de possibilitats, de percepcions que ens posin en contacte amb els altres d’una manera nova, captant detalls que abans se’ns passaven per alt. Potser perquè no estàvem preparats per captar-los.

                El pla existencial en el que ens movem està ple d’universos diferents que interactuen entre si, que xoquen alliberant energia que és absorbida pels altres universos propers, que l’aprofiten per agafar inèrcia i emprendre nous camins. Allò que alguns rebutgen pot servir d’estímul i de font d’inspiració a d’altres que estan preparats i disposats a assimilar-ho i aprofitar-ho al màxim.

                Per això és de vital importància, i malgrat tot, d’extrema dificultat, esbrinar el paper que interpretem cadascú de nosaltres en aquest univers canviant: el d’actors o el d’espectadors. Els actors agafen el que hi ha al seu voltant, s’ho fan seu, desenvolupen el seu rol i aprofiten la resposta del públic per treure alguna cosa de profit, potser no és el que esperaven, però de tot se n’ha d’aprendre. Els espectadors en canvi s’ho miren des de lluny, sense aplicar-hi gaire energia, sense adonar-se de que en cada escena que observen ells també hi participen de manera involuntària, tant sols amb la seva mera presència, ignorants de que al final de cada acte representat ells mateixos son diferents del que eren abans de començar. La diferència rau en que els espectadors son empesos per les circumstàncies a vagar per una senda que no han escollit, en canvi els actors trien el camí, encara que de vegades sigui un camí tortuós o sense sortida, però sabran el motiu pel que hi són allà, doncs l’han triat, i passi el que passi podran actuar en conseqüència.

                I tu que ets, actor, o espectador?

Lo esencial y lo inevitable (versión en ESP)

                Es cierto, me gusta la esencia del cambio. No lo puedo evitar. No me refiero a un cambio sin sentido, sino a la absorción, la asimilación y el reaprovechamiento de lo que pasa y lo que nos acontece como medio para convertirnos en algo nuevo y diferente. Creo que es bueno y saludable. Las cosas no pueden ser eternamente de la misma manera. En mi caso el cambio es una necesidad, un impulso, una constante vital.

                La vida fluye, los cuerpos (celestes o no) se mueven, los planetas rotan y se trasladan, la energía flota libremente por el universo y hace que en momentos determinados se generen sinergias que un instante antes eran imposibles. El principio antrópico controlado por una mano omnipresente. Schopenhauer tomando un Gin Tónic con Groucho Marx.

                La clave reside en darse cuenta de que el cambio es ineludible, inevitable, y que aceptarlo y fluir como la energía del universo (be water, my friend...) nos llevará a un lugar diferente del que nos hallamos, y nos transformará en alguien diferente, con más matices, más prismas, y puede que descubramos algo de nosotros mismos que desconocíamos hasta ese momento.

           El plano existencial en el que nos movemos está repleto de universos diferentes que interactúan entre si, que chocan liberando energía, que a su vez es absorbida por otros universos cercanos, que la aprovechan para coger inercia y tomar nuevos caminos. Aquello de lo que algunos se deshacen puede servir de estímulo y de fuente de inspiración a otros que efectivamente estén preparados y dispuestos a asimilarlo y sacarle el máximo partido.

                Por ello es de vital importancia, y a pesar de todo, de extrema dificultad, averiguar el papel que interpretamos cada uno de nosotros en este universo cambiante: el de actor o el de espectador. Los actores recogen lo que disponen a su alrededor, se lo hacen suyo, desarrollan su rol y aprovechan la respuesta del público para sacar algún beneficio, puede que no lo que esperaban, pero de todo se aprende. Los espectadores, en cambio, se lo miran desde lejos, sin aplicar demasiada energía, sin darse cuenta de que ellos forman parte de cada escena que observan, tan solo con su mera presencia, ignorantes de que al final de cada acto representado son diferentes de como eran antes de empezar. La diferencia estriba en que los espectadores son empujados por las circunstancias que los rodean a vagar por una senda que no han elegido, en cambio, los actores seleccionan el camino, aunque a veces resulte ser tortuoso o sin escapatoria, pero sabedores del motivo por el que están ahí, pues lo han escogido ellos, y pase lo que pase podrán actuar en consecuencia.

                ¿Y tú que eres, actor o espectador?