Pot
ser que portis molt de temps preparant-te per això, o potser no, que tan sols
et trobis allà per l’atzar. En qualsevol cas la única fugida possible és anar
cap endavant, darrera teu hi ha un abisme. I no et perdonaràs mai si no et
col·loques a la línia de sortida, i en el moment precís fas el primer pas. Has
de superar el punt de no retorn.
I
comences la carrera, et mous, corres, saltes, busques un ritme, el trobes, i
després busques mantenir-lo. I ho aconsegueixes. I t’esforces. Els teus músculs
es tensen, els teus sentits s’aguditzen. Et concentres per realitzar els
moviments precisos, amb la força mesurada i la intensitat adequada. Quan les condicions
canvien, tu t’adaptes, i segueixes avançant. Ho estàs fent be, t’acostes als
teus objectius. Regules l’esforç per no esfondrar-te. No ho has de donar tot
des del començament, t’has de deixar alguna cosa pel final, que de ben segur
que et farà falta. I segueixes, i segueixes.
Ja
ho tens, t’estàs esforçant al màxim, segueixes avançant, et sents be. No deixes
que les distraccions apartin la teva ment de la meta. Saps a on vols arribar i
perquè. I faràs el que faci falta per aconseguir-ho.
I
en algun moment se’t comença a fer llarg, tens la sensació de que estàs
arribant al límit, i hi ha un instant en que la teva ment et diu que ja no pots
més. Portes molt de temps lluitant, gairebé no pots ni comptar-lo. Creus que
els teus pulmons amb prou feina son capaços d’ingressar l’aire que necessiten,
els músculs s’agarroten i fan mal, i envien missatges d’alerta màxima al
cervell. Tot et diu que t’aturis. Has de parar! Has de parar! Dubtes, però
segueixes una mica més. Et dius que tu no ets dels que es rendeixen a la
primera veu d’alarma. I la veueta torna. Atura’t, atura’t, que no et veurà
ningú! No li deus res a ningú! I al final li fas cas, t’atures, et deixes
caure. Per un instant et rendeixes. No passa res, et dius a tu mateix... no
podies més, és normal aturar-se, doblegar els genolls i deixar que el pes et
venci. Deixar entrar una mica més d’aire als pulmons abans de que explotin. Has
fet tot el que has pogut. Segur que l’esforç que has fet fins aquest moment té
alguna recompensa, segur que ha valgut per alguna cosa.
Però
no pots enganyar-te a tu mateix. De veritat has fet tot el que podies? De
veritat no t’importa si no has aconseguit el teu objectiu? De veritat serveix
per alguna cosa quedar-te a mig camí? I saps quina és la resposta. I és en
aquell precís instant en el que salta el mecanisme de seguretat que hi ha a la
teva ment, aquell que controla la prudència i la cordura. Has d’estar prou
atent per a no deixar passar de llarg aquest impuls. Has de desitjar aferrar-te
a ell amb totes les teves forces. Les conseqüències de no fer-ho serien
irreversibles.
I
una calor intensa comença a recórrer el teu cos, la ràbia et devora y la teva
ment es rebel·la. Per descomptat que no serveix per a res si et quedes a la
meitat del camí! I un crit de furor desfermat es projecta des de l’ànima. Mossegues
fort, colpeges el terra, i t’aixeques. El teu cervell és el que mana. La ment
sobre la matèria. I fas una passa, i després una altra, i mossegues encara més
fort. I amb cada passa que fas t’allunyes una mica més del punt del que vas
sortir. De cop et trobes que ja no hi ha un camí traçat, pots escollir la
direcció que vols prendre, i ho fas. I pot ser que la drecera que segueixis no
et porti al teu objectiu, però sense dubte acabaràs en algun lloc. I ja no
seràs el mateix. Hauràs superat el mur, t’hauràs demostrat a tu mateix del que
ets capaç. I serà imprescindible que hagis après alguna cosa de la teva
vivència, incorporar-ho al teu catàleg d’habilitats, i fer-ho servir sempre que
et faci falta.
A partir d’aquí el camí el fas tu. Ja saps cap a on
vols anar? Saps què estàs disposat a fer per aconseguir-ho?La mente sobre la materia (versión en ESP)
Puede que lleves mucho tiempo preparándote para
esto, o puede que no, que simplemente te encuentres allí por azar. En cualquier
caso solamente puedes ir hacia adelante, detrás hay un abismo. Y no te
perdonarás jamás si no te colocas en la línea de salida, y en el momento
preciso, das el primer paso. Hay que superar el punto de no retorno.
Y empiezas la carrera, te mueves, corres, saltas,
buscas un ritmo, lo alcanzas, y luego buscas mantenerlo. Y lo logras. Y te
esfuerzas. Tus músculos se tensan, tus sentidos se agudizan. Te concentras para
realizar los movimientos precisos, con la fuerza justa y la intensidad
adecuada. Cuando las condiciones cambian, te adaptas, y sigues avanzando. Lo
estás haciendo bien, te acercas a tus objetivos. Regulas el esfuerzo para no
desfondarte. No debes darlo todo desde el principio, tienes que dejar algo para
el final, que seguro que te hará falta. Y sigues, y sigues.
Ya lo tienes, estás esforzándote al máximo, sigues
avanzando, te sientes bien. No dejas que las distracciones aparten tu mente de
la meta. Sabes dónde quieres llegar y porqué. Y harás lo que haga falta para
conseguirlo.
Y en algún momento se te empieza a hacer largo, tienes
la sensación de que estás llegando al límite, y hay un instante en que tu mente
te dice que ya no puedes más. Llevas mucho tiempo luchando, casi no puedes ni
contarlo. Crees que tus pulmones apenas son capaces de ingresar el aire que
necesitan, los músculos se agarrotan y duelen, y lanzan mensajes de alerta
máxima al cerebro. Todo te dice que pares. ¡Tienes que parar! ¡Tienes que
parar! Dudas, pero sigues un poco más. Te dices que tú no eres de los que se
rinden a la primera voz de alarma. Y la vocecilla vuelve. ¡Para, para, no te verá nadie! ¡No le
debes nada a nadie! Y al final le haces caso, paras, te dejas caer. Por un
instante te rindes. No pasa nada, te dices a ti mismo, no podías más, es normal
parar, doblar las rodillas y dejar que el peso te venza. Dejar entrar algo más
de aire a los pulmones antes de que exploten. Has hecho todo lo que has podido.
Seguro que el esfuerzo que has hecho hasta ese momento tiene alguna recompensa,
seguro ha valido para algo.
Pero no puedes engañarte a ti mismo. ¿De verdad
has hecho todo lo que podías? ¿De verdad no te importa si no has alcanzado tu
objetivo? ¿De verdad sirve para algo quedarte a medio camino? Y sabes cuál es
la respuesta. Y es en ese preciso instante en el que salta el resorte de
seguridad que hay en tu cabeza, ese que controla la prudencia y la cordura. Tienes
que estar muy atento para no dejar pasar de largo ese impulso. Tienes que
desear aferrarte a él con todas tus fuerzas. Las consecuencias de no hacerlo
serian irreversibles.
Y un calor intenso empieza a recorrer tu cuerpo,
la rabia te devora y tu mente se rebela. ¡Por supuesto que no sirve para nada
si te quedas a mitad de camino! Y un grito de furor desatado se proyecta desde
tu garganta. Aprietas los dientes, golpeas el suelo, y te levantas. Tu cerebro
es el que manda. La mente sobre la materia. Y das un paso, y luego otro, y
aprietas más los dientes. Y con cada paso que das te alejas un poco más del
punto del que saliste. De repente ya no hay un camino trazado, puedes elegir la
dirección que quieres tomar, y lo haces. Y puede que la senda que sigas no te
lleve a tu objetivo, pero sin duda que acabarás en alguna parte. Y ya no serás
el mismo. Habrás superado el muro, te habrás demostrado a ti mismo de lo que
eres capaz. Y será imprescindible aprender algo de lo que has vivido,
incorporarlo a tu catálogo de habilidades, y utilizarlo cuando lo necesites.
A partir de aquí el camino lo trazas tú. ¿Sabes
hacia dónde quieres ir? ¿Sabes qué estás dispuesto a hacer para conseguirlo?
Muy bien, muy detallado y minucioso, te imaginas, tal cual, corriendo y quedándote sin aliento. Y ala vez, profundo y reflexivo, un símil,muy acertado para determinados momentos de una vida, de cualquier vida
ResponderEliminarSi cuando lo lees, te has visualizado quedándote sin resuello, es que he conseguido transmitirte lo que quería. Y si además has trazado tu propio camino, sin parar de correr, el premio es para tí.
ResponderEliminarMuchas gracias por el comentario!